Fotografia amb estètica Poe
Des del primer dia que l'Anna ens va comentar aquest treball, la pluja d'idees em va afavorir per complet. Però evidentment, aquestes idees s'havien de desenvolupar, cosa menys fàcil. La meva idea principal dista molt del resultat final; volia representar un assassinat del personatge central (una ballarina) a mans d'una altre persona (res de representar dues personalitats diferents) a un bosc i, com veureu, el treball final es centra simplement en els meus ulls.
Abans d'arribar a la idea i resultat finals, vaig desenvolupar diferents idees:
1. Extreta una mica de la idea que he explicat anteriorment de l'assassinat; amb un mocador vermell, que representava la sang, la mort i l'angoixa(idea inspirada en la pel·lícula musical Chicago del director Rob Marshall, escena del tango de les presoneres que expliquen els assassinats que han comès cantant i ballant un tango), una altra persona (mon germà) del qual només es veien les mans i part dels braços, estirava com si m'ofegués, i jo feia com si estigués cridant i l'agafava amb força dels braços. Però més que por, feien riure aquestes fotos. A les mostres que us ensenyo seguidament, no es veu ho que explicat dels braços, sinó que "m'ofego" jo mateixa, i estan retocades amb el photoshop
i un altre programa anomenat iPhoto.
2. A la segona sessió que vaig fer, el paper es canviava; jo era l'assassina. Vaig provar diverses coses:
asseguda i amb perruca...
de peu i amb el cabell natural...
...i asseguda sense la perruca.
Però aquest muntatge no m'acabava de convèncer, tot i que vaig fer 58 fotografies diferents; el veia fals, perquè jo no en sé de transmetre por...
3. A partir d'una fotografia que ja tenia, vaig provar de barrejar una part més psicodèlica amb el treball, volia plasmar el desordre que provoca la por a la nostra ment ja que en moments que estem espantats, ens mostrem desconcertats, però tampoc em va agradar; era poc elaborat i no transmetia massa el que jo volia.
4. I, finalment, el muntatge definitiu, basat en la idea número 2; un ganivet em tapa mitja cara de manera que només se'm veuen els ulls, que expressen ràbia i fúria, el desig d'assassinar, penediment per coses que no s'han fet en un passat. Amb els ulls naturals (sense retocar) volia plasmar la repressió d'aquests sentiments negatius, de manera que transmeti el dolor anímic, la tristesa, la solitud. I, amb els ulls retocats que es reflecteixen al ganivet, la intenció és representar com la ràbia desencadena la fúria, quan una persona perd la por i allibera tots aquests sentiments reprimits. Com a anècdota, us dic que mentre em feia les fotos, m'estava partint de riure perquè no em sortia posar cara de dolenta; un ull em quedava frunzit i bé i l'altre em quedava obert a la birulé. Desprès, vaig retirar-me el serrell per tenir una visió més òptima dels ulls i a la primera fotografia que vaig fer semblava calba i encara vaig riure més. I, de fet, a la foto que vaig utilitzar (de les 42 que vaig fer) per fer el muntatge final, m'estava rient. Així que amb aquesta experiència vaig refutar que les fotos queden bé quan menys t'ho esperes. Us deixo amb la fotografia original i amb dues retocades amb el photoshop.
P.D.: La majoria de les fotos, si cliqueu, les podreu veure en gran.
I fins aquí l'explicació del meu treball, dalt us deixo amb la fotografia definitiva i el text que l'acompanya. Espero que us hagi agradat, salut i feina companys i companyes!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada